Blogs en Χείρων·Chiron » ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

« Expand/Collapse

ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

September 15, 2008
Un recurs horacià
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

És commovedor el tercer poema del segon llibre de les Odes d’Horaci. Hi ha una mescla de carpe diem que es clou amb un dur memento mori que el fan especialment atractiu. Horaci, però, prepara el lector pocs moments abans tot dibuixant un breu locus amoenus (vs. 9-12):

Quo pinus ingens albaque populus
umbram hospitalem consociare amant
ramis? Quid obliquo laborat
lympha fugax trepidare riuo?

¿On un pi enorme i un àlber blanc desitgen
fer una ombra acollidora amb les branques?
Com és que pels revolts del riu
s’afanya l’onada fugissera?
(trad. Antoni Cobos)

De seguida entra amb la idea central del poema: en aquest “espai meravellós” on vivim és lícit gaudir del goig —rosae amoenae, quina doble imatge no ens ve a la memòria!— abans les tres Parques no tallin el fil de la vida de l’home (vs. 13-16).

Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
dum res et aetas et Sororum
fila trium patiuntur atra.

Fes portar vi i perfums i les flors
efímeres de la rosa agradable,
mentre ho permetin el anys
i els negres fils de les tres Germanes.

Aquesta tècnica de presentar un paisatge idíl·lic, un jardí meravellós, i seguidament convidar el lector a gaudir-ne i a gaudir de la vida nimium brevis per temor a una mort potser imminent és un recurs ben freqüent en el poeta de Venúsia: el mateix fil de pensament es dibuixa en les tres odes que parlen de la primavera (I, 4; IV, 7; IV, 12), en l’oda de l’hivern (I, 9) i també en l’epode XII.
September 12, 2008
Allò que hom estima
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

... i és facil d’entendre-ho a qualsevol —sempre segons Safo, πάγχυ δ’εὔμαρες σύνετον πόησαι (fr. 16, 5 L.P.). Allò que hom estima és la cosa més bella i depassa, deixa fora de lloc, fins i tot rebutja qualsevol altra proposta, convenció, o qualsevol norma —per molt arrelada i justificada que ens vulguin presentar que és. Contra Ἔρως no hi ha res a fer: ho recorden Sòfocles i també Virgili (et nos cedamus amori, Ecl. X, 69). Qui no ha fet cap bogeria “per amor”? Més encara, l’amor no ens ha fet madurar? Allò que estimem no ho ha de ser només per una guspira meravellosa —de vegades pel descobriment inicial— sinó per una voluntat que esdevé arrelada i madura, un objectiu concret, que volem definitiu i que ens fa ser constants en la nostra tasca vital, que ens dóna seguretat i orienta nel mezzo del cammin. No podem ser volubles o indeterminats: l’amor inclou totes les dimensions de la persona, altrament seríem uns incompresos —fins i tot per a nosaltres mateixos. Per això m’atreveixo a afirmar que si algú diu que estima l’assignatura de Grec i no s’hi esforça, no s’hi dedica, no el defensa amb passió i seny, s’enganya: en realitat no l’estima perquè no posa la seva vida al servei d’allò que diu que estima. (I dubto seriosament que pugui tenir estimació per cap altra assignatura.)
September 07, 2008
Qui és per a mi Safo
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Safo ha estat per mi motiu de nombrosos interrogants i lectures més o menys sovintejades. Va començar com un tema d’estudi, després passà a ser un tema d’exposició durant els cursos de llicenciatura, va ser motiu de recerca sobre la tradició clàssica, referent obligat per a copsar les relacions entre vida, pensament i literatura a Grècia, una lectura inconstant i de vegades volgudament més fragmentària del que ja es configura en les seves romanalles, ha estat des de sempre un refugi per a assaborir mots més «suaus» (pel dialecte!) i tendres (en el seu missatge), també un repte per a exercir pràctiques de filologia formal (per exemple estudiant mètrica i cavil·lant sobre integracions en papirs). Puc ben dir que Safo m’ha acompanyat força anys i que a cada lectura continua dient-me coses noves.

Fr. 105a Lobel Page

οἶον τὸ γλυκύμαλον ἐρεύθεται ἄκρωι ἐπ᾽ ὔσδωι,
ἄκρον ἐπ᾽ ἀκροτάτωι, λελάθοντο δὲ μαλοδρόπηες·
οὐ μὰν ἐκλελάθοντ᾽, ἀλλ᾽ οὐκ ἐδύναντ᾽ ἐπίκεσθαι

talment com la poma delitosa vermelleja dalt de la branca,
al capdamunt de tot, i els qui collien pomes la van oblidar
—no, no l’oblidaren, que no hi pugueren arribar
September 02, 2008
Perquè Prometeu roba el foc
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

És una pregunta que sovint em fan els alumnes quan llegeixen El Prometeu encadenat esquili. Per bé que en el mateix inici de la peça hi ha la resposta (cf. v. 7), fa poc he topat amb aquesta autoritat medieval, Giovanni Boccaccio, que en fa la lloança en el llibre XII de Genealogie deorum gentilium (cap. LXX) tot inspirant-se en sant Isidor de Sevilla:
... Ut eius oportunitas cognoscatur, sic in libro Ethymologiarum scribit Ysidorus: Absque igne nullum metalli genus fundi extendique potest. Nichil enim pene quod non igne efficiatur, alibi enim vitrum, alibi aurum, alibi argentum, alibi plumbum, alibi mineum, alibi pigmenta, alibi medicamenta efficit; igne lapides in ere solvuntur, igne ferrum gignitur et domatur, igne aurum perficitur, igne cremato lapide cementa et parietes ligantur; ignis lapides nigros coquendo candificat, ligna candida urendo effuscat, carbones ex pruina fulgida nigros facit, de lignis duris fragilia, de putribilibus imputribilia reddit, stricta solvit, soluta restringit, dura mollit, mollia dura reddit.

Per tal que en sigui coneguda la seva conveniència, així en parla Isidor en el llibre de les Etimologies: sense el foc no es pot fondre ni dilatar cap mena de metall. Perquè gairebé no hi ha res que no es pugui produir sense foc, ja sigui el vidre, l'or, l'argent, el plom, el mini, els colors, els ungüents. Amb el foc es desfan les pedres dins el coure, amb el foc es fabrica el ferro i se li dóna forma, amb el foc l'or assoleix seu punt definitiu, amb sorra cremada s'uneixen les parets i les pedres de l'edifici; coient-se al foc les pedres fosques es tornen blanquinoses; cremant enfosqueix els troncs descolorits, fa negres els trossos de carbó lluents per la rosada, torna fràgils els troncs robustos, torna les coses de corruptibles a incorruptibles, deslliga allò que estava travat, entrava allò que estava deslligat, afluixa el que era dur, torna dur el que era fluix.
August 24, 2008
Catul en la poesia gallega
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

A més de nombrosos recursos disponibles en línia sobre didàctica, novel·la, cinema, etc. devem a Fernando Lillo un excel·lent article, "Presencia de Catulo y Tibulo en la poesía gallega del s. XX" (Cuadernos de filología clásica: Estudios latinos nº 14, 1998 , pàgs. 285-299) que fóra bo que es llegís amb cura i atenció. Per això el recomano vivament.

Un dels poetes més interessants (i potser dels millors) és, sens dubte, Aquilino Iglesia Alvariño. El següent poema (ple de ressons ben coneguts i que intento traduir) crec que us ha d'agradar.
C. V. CATULO

Dous mil anos de noite! ¿Qué paxaro
roi dediños de almendra, sombra fina?
¿Qué fontela de sono ora agurgulla
auga leve de risa desfollada?

Lesbia —bicos a centos, coma areias,
coma olas longuísimas salgadas—,
¿qué doce sono enleia a noite triste?
¿Que saudades che rôn peitos escuros?

Conta, conta Veranio, bon amigo,
ledos contos de Iberia, terra ardida.
—Brazos quentes afogan noites pechas.
Tremban sofraxes lisas coma buxo.

¿Lembras frol asañada ô pe da veiga
sob a rella do arado, bon amigo?
—Ergue, branca, Postumia, roxas cuncas,
uva de ouro, na noite señardosa.

Sirmio, Sirmio venusta, brando leito,
risas ledas do lago que un amara.
—Non me zárre-las portas, Ipsilila,
roxa, loura mazá, naranxa de ouro.

G. V. CATUL

Dos mil anys de nit! Quin ocell
rosega ditets d'ametlla, ombra fina?
Quin fontinyol de somni ara borbolleja
aigua lleu de riure desfullada?

Lèsbia —petons a cents, com sorres,
com ones llarguíssimes salades—,
Quin dolç somni embulla la nit trista?
Quines enyorances et roseguen pits foscos?

Compte, compte, Verani, bon amic,
feliços contes d'Ibèria, terra cremada.
Braços ardents ofeguen negres nits,
Tremolen les sofrages llises com boixos.

Te’n recordes de la flor tallada a tocar de l’horta
sota la rella de l'arada, bon amic?
—Aixeca't, blanca, Postúmia, vermelles tasses
raïm d'or, en la nit malenconiosa.

Sirmi, Sirmi bella, jaç tou,
riallades alegres de llac que hom ha estimat,
—No em tanquis la portes, Ipsilília,
vermella, poma rossa, taronja d'or.

(trad. R.Torné)
August 19, 2008
Codicum imagines
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Per a la Núria Vives

El professor de la UCM, dr. Felipe G. Hernández Muñoz és el Director del S.E.M.G.E. (Seminario para el estudio de los manuscritos griegos en España). Han posat a la xarxa un Àlbum de copistes que incorpora imatges de pàgines copiades per il·lustres mans i que es conserven a les biblioteques del Escorial, Nacional de Madrid i Universitària de Salamanca. Aquest repertori anirà en augment, de ben segur.

La meva dèria pels manuscrits i les miniatures ve de lluny. Encara recordo aquell dia per la tarda (era pels volts de Nadal, a quart de carrera) que passava mig embadalit les pàgines de l'edició facsímil del còdex Vaticà de Virgili editat per Rostagni. Fa poc he topat amb aquest lloc magnífic: és el recull d'imatges disponibles a la xarxa dels principals manuscrits del Nou Testament que ha preparat Mark Goodacre, autor del web The New Testament Gateway. Us el recomano vivament. I també hi ha el web que m'ha recomanat la Núria Vives, es tracta d'aquesta notícia sobre el còdex Sinaític, una perla bíblica.

Acabo. Hi ha un personatge que sempre m'ha impactat: és Charles Graux. En vaig tenir la primera notícia quan estudiava uns manuscrits escurialencs que contenen la Batracomiomàquia. Aquest hel·lenista francès va revisar la història de tot el fons del reial monestir: és un treball ingent. I molt ben fet. Tot i la seva mort prematura (totes les morts són prematures), Graux pertany a l'època heroica de la codicologia. Gregorio De Andrés li va dedicar unes pàgines emotives que sempre m'ha abellit de llegir.
August 11, 2008
200Mb de LlaTIC
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

El professor Jordi Saura ha preparat una bateria de materials que fa posar els pèls de punta: en la seva primera versió --avui anem per la cinquena i encara en vindran més-- són 200 Mb per a treballar tant la llengua com la cultura i literarura romanes mitjançant les eines TIC i de la manera més assequible i còmoda, no cal ni connexió a Internet.

Els interessats fan baixar un arxiu comprimit al seu PC que, en la versió completa, consta dels següents apartats:
- LLENGUA: 51 temes de morfologia i 34 de sintaxi.
- CULTURA I CIVILITZACIÓ ROMANES: 23 temes.
- LITERATURA LLATINA: 6 temes.
És així que, un cop tenim el paquet al nostre abast, obrim el document zip i anem directament a "pagina.htm". Els materials estan preparats per a fer-ne ús en classes teòriques, exercicis en HotPotatoes o en JClic, tant per a proves pràctiques com d'avaluació. A més a més, ell mateix explica com ho podem fer per a ampliar i/o modificar els exercicis proposats, fins i tot les imatges!

I si algú encara volia fer provatures abans de llençar-se a la piscina, també està prevista la possibilitat mitjançant una versió reduïda de tot el programa. La meva enhorabona més cordial, doncs.

Cauda: quan sento disbarats, com que el llatí és una llengua morta o que no hi ha res en llatí a la web que no sigui la pàgina del Vaticà i coses per l'estil, faig esment de la Vicipaedia latina. En qüestió de dècimes de segon aquests indvidus obliden tot el que anaven dient.
August 08, 2008
Medicina i poesia
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

És recurrent l'esforç que suposa explicar aquesta imatge de Safo (fr. 31, 14 ss. L.P.) per part dels filòlegs:
... χλωροτέρα δὲ ποίας
ἔμμι, τεθνάκην δ᾽ ὀλίγω ᾽πιδεύης
φαίνομ᾽ ἔμ᾽ αὔτᾳ.
Maria Rosa Llabrés tradueix "estic més verda que l'herba...", Jordi Redondo "estic més pàl·lida que l'herba" i, força temps abans, Carles Riba "devinc més pàl·lida que l'herba". També Manuel Balasch, "més lívida que l’herba".Ugo Foscolo anà massa lluny traduint "e morta in viso com'erba che langue".

La imatge és frapant, desorienta, és molt potent. Una traducció literal desfà la idea romàntica de l'enamorat-babau i no ha de resultar estrany que Catul no traduís aquesta estrofa. Amb tot, un famós metge del s. XV, Michele Savonarola (l'avi de Girolamo), sense saber res del poema sàfic, va escriure que quan el malalt era prop de morir "diventa come verde ... alora iudica che la morte non è troppo da longa."
August 02, 2008
Goethe recrea Safo
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

La lectura de Les desventures del jove Werther de Goethe ha significat, tradicionalment i des del mateix moment en què van veure la llum, una de les experiències de catarsi més intenses. D’una banda perquè, per a l’autor, va ser una manera de deixar enrere i superar un desengany jovenívol; de l’altra, perquè l’exploració de l’estat anímic, tan variable, prenia cos informant en una sola peça el riquíssim cabal literari d’aquest humanista de cultura vastíssima quan només comptava vint-i-cinc anys. En efecte, aquesta novel·la escrita a la manera epistolar, aporta no poques “sorpreses” a qualsevol que conegui mínimament la poesia grecollatina, i només començar a llegir-lo (carta del 22 de maig de 1771) s’hi palesa bella una reminiscència de la Pítica VIII de Píndar:
“Que la vida humana no és sinó un somni, s’ha acudit a d’altres abans que a mi; i tanmateix, aquesta sensació em segueix, també, onsevulga que vagi”.
Com sigui, la concepció platònica que es troba a la base de tota obra mestra va rebre una expressió definitiva per boca de Sèneca amb el seu “vita brevis, ars longa” (De brevitate vitae I, 1) que tradueix el primer aforisme d’Hipòcrates. I és que qualsevol artista espera que la seva obra continuï pervivint després de la seva mort, maldant perquè la dimensió del temps esdevingui una mescla d’eternitat en la història... igual que les roses immarcescibles de Safo. Fou Herder, precisament, qui va saber desvetllar en Goethe una perenne admiració per la poesia dels grecs arran, sobretot, de la seva traducció de l’Antologia Palatina: Goethe hi va correspondre component un epigrama “A la tomba d’Anacreont” que esdevingué molt celebrat. Entre els autors més admirats per Goethe se solen esmentar Èsquil, Aristòfanes, la Poètica d’Aristòtil, l’Antologia Palatina, Llucià i el pseudo-Longí. Precisament en l’opuscle De la sublimitat es troba un famós poema de Safo. Fixem-nos com descriu vivament, a la vegada que interpel·la, el famós fragment 31 de Safo —que Catul va fer seu (Carmen LI)— en la versió catalana de Maria Rosa Llabrés:
Em sembla igual als déus
l'home que enfront de tu
seu, i de prop t'escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè...

Indubtablement el poema —i la poetessa— devia interessar el nostre escriptor. L’angoixa amorosa dels anys de crisi que es purificaven metòdicament en les pàgines de desassossec que reprodueix el Werther havien de recollir d’alguna manera aquell sentiment tan genuí i tan intens. La descripció doblada de confessió en primera persona que fa la poetessa de Lesbos havia de tenir el seu eco en les nombroses confessions que, al seu torn, anava dipositant Werther, un enamorat malaltís i inestable, en les seves cartes. El text de Goethe a què vull fer referència és el següent (Llibre primer, carta del 30 d’agost):
“Malaurat! No ets pas foll? No t’enganyes pas tu mateix? Què n’esperes d’aquesta passió frenètica, sense fi? No adreço pregàries sinó a ella: cap altra imatge no es forma en la meva imaginació, i de tot el que m’envolta, de tot el del món, només veig el que té relació amb ella. Això em procura algunes hores felices... fins que de nou tinc d’arrencar-me del seu costat. Ai, Guillem! on m’empeny sovint el meu cor! Quant he passat dues o tres hores assegut a vora d’ella, peixant-me de la seva figura, del seu posat, de la celestial expressió de les seves paraules, i la tensió dels meus sentits es fa extrema i els ulls s’enterboleixen i s’afebleixen els sentits i em sento la gorja opresa com per la mà d’un assassí; i el cor amb batecs salvatges cerca l’aire amb avidesa pels sentits sufocats i acreix encara llur torbació... Guillem, sovint, no sé pas si sóc al món!... si el dolor no m’aplana, i Lota no m’atorga el miserable conhort de deixar-me plorar la meva desolació sobre les meves mans... he de fugir, amic, he d’anar-me’n i rodar llarga estona pel ras: pujar cingle amunt, obrir-me pas a través l’espessor mai fressada del bosc, a través d’esbarzers i bardisses que em punxen i m’esquincen. Després em sento un xic millor. Un xic, només! I quan caic retut per la fatiga i la set, sovint, en la nit pregona, l’alta lluna plena, immòbil sobre meu, m’assec sobre un tronc retort, en el bosc solitari, per tal d’alleujar un instant els meus peus destrossats, i m’adormo rendit quan pel cel s’insinua la feble claror de l’alba. Oh, Guillem! La solitud d’una cel·la, el cilici, un cinyell de punxes serien conhorts que deleix la meva ànima. Adéu! No veig altre terme a tanta malaurança que la tomba.”
La represa i la recreació del poema en el cos del text del Werther és del tot palesa. La simptomatologia que pateix l’enamorat és idèntica: les diferents parts del cos queden del tot anul·lades, gairebé sembla calcat. Només que Safo acaba recordant que “tot es pot suportar” i Werther opta per deixar-se dur per l’impuls cec (com si aquest fos el seu tret distintiu, diríem amb Tucídides III, 82, 4) i sortir al camp per a refugiar-se en la natura, pensant, però, en la mort com la fi de les seves desventures. En aquest punt es pot pensar fins i tot en un paral·lelisme vital entre Werther i Safo atès que els dos acabaren suïcidant-se per un amor impossible, fracassat, inassolit: el de Lotte per part de l’un, i el de Faó per part de l’altra. Si la literatura, doncs, redimí Goethe, potser, en el cas de Safo, acabà imposant-se l’anècdota biogràfica. Però el que sí sembla cert és que Teòcrit, al començament de l’Idil·li IX, no estava mancat d’autoritat en afirmar que les Muses són la millor medecina contra els mals d’Amor.

Il·lustracions
· “Noia collint flors” (fresc de Pompeia, segle I)
· Albert Moore, “A garden” (1869)

Bibliografia
· J. W. Goethe, Les desventures del jove Werther. Trad. cat. J. Alavedra. Barcelona, Eds. 62, 1999. (Referim a aquesta edició totes les citacions de l’obra.)
· E. Grumach, Goethe und die Antike, Berlín-Nova York, Walter de Gruyter, 1949.
· G. Highet, La tradición clásica, vol. II. Trad. esp. A. Alatorre. Mèxic, FCE, 1954 (reimpr. 1986).
· D. M. Robinson, Sappho and her influence. Marshall Jones Company, Boston (MA), 1924.
· Safo, Cants. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Barcelona, RBA La Magrana, 2006.
· R. Torné, “Tres vegades un mateix poema”, Auriga núm. 20, 1998, ps. 6-7.
· J. Williams, The Life of Goethe. A Critical Biography. Oxford, Blackwell, 1998 (reimpr. 2001).

(article publicat al número 51 de la revista Auriga)
July 20, 2008
Batxillerat: quadrar al vuit
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Molt sovint comet injustícia qui no fa res,
no només qui fa alguna cosa.
(Marc Aureli, Pensaments, IX, 5)

Escric aquest post ben preocupat. En un altre d'anterior vaig avisar dels problemes que poden sorgir per a obtenir el professorat corresponent a les hores de docència que les matèries de Cultura clàssica, Grec i Llatí tenen assignades. No vaig observar que la normativa del curs 2008-2009 diu molt clar en el seu apartat 13.2 que no hi ha cap obligació d'impartir una matèria de batxillerat si no hi ha un mínim de vuit alumnes matriculats (és a la pàg. 56 del document en PDF). Però, alumnes matriculats, quan? El mes de juliol o durant els reajustaments del mes de setembre (pels alumnes que volen canviar de modalitat)? Si els horaris s'elaboren durant el mes de juliol ja cal que ens afanyem... perquè el mes de setembre els professors ja no hi serem a temps. Més encara quan ens diuen que no hi ha increment de plantilles... però que els alumnes han incrementat les hores de classe degut a l'aplicació de la Loe: eliminar assignatures és una decisió que es prendrà ara, aquests dies de juliol, i cadascú pot imaginar a costa de quines matèries aprofitaran les hores que necessitaran els equips directius. I una altra: per què han de ser vuit alumnes el mínim? La dificultat per assolir vuit alumnes serà menor en un IES amb quatre o cinc línies de batxillerat respecte la d'un IES mitjà, de dues línes o tres, que són la gran majoria. Més que res, en els IES amb dues línies de batxillerat serà una proesa obtenir vuit alumnes de Grec i/o de Llatí, cosa que tothom sap per experiència pròpia. La norma, doncs, topa amb la igualdat d'oportunitats i em sembla que és recurrible atès que no hi ha les mateixes condicions per a tothom. Una altra: suposem que en la recent convocatòria d'accés a càtedra un professor entrava a formar part d'aquest cos. No serà una cosa ben ridícula veure com hi ha un catedràtic de Grec o Llatí sense alumnes? Em recorda aquell contrasentit del general sense exèrcit, del mariner a muntanya o del capellà sense parròquia. Tindrem, doncs, un professor (un catedràtic) preparadíssim que, ai las!, ha de veure com els alumnes potencials... són derivats a l'IOC per imperatiu legal, res a veure amb principis pedagògics i sense garantir la mateixa qualitat que la docència impartida presencialment. (Per cert, algú sap com s'ha de fer per a treballar a l'IOC i si les places surten a concurs?)
July 12, 2008
Llatí + aprop
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Agraeixo el link a la Mònica Miró i, bocabadat, llegeixo el titular del diari de Vicent Partal: El llatí, una llengua no tan morta. I seguidament veig que s'endinsa en la web del Vaticà, Ephemeris, Nuntii latini i la SCL. Bé, moltes gràcies, ja era hora que els mass media diguessin alguna cosa bona sobre el llatí. De fet, el mateix diari, precisament un dia de Nadal va posar la notícia del web AKWN.

Volia remarcar només com és molt possible (fins i tot aconsellable) que la didàctica del Llatí a 4t d'ESO sigui a través d'un mètode actiu, com el de Hans Orberg, que està tenint força èxit entre els chironians segons sembla. El curs inicial (4t ESO / 1r Batxillerat) ja és a la venda i sembla que té èxit. Hi trobo a faltar, però, informació que altres llibres de text, com el que ha preparat l'amic Martí Duran, inclouen: la cultura i la història, exercicis d'etimologia, una antologia de textos traduïda, fins i tot la vigència del cinema!

Com sigui, ja fa temps que sabem que les classes de llatí no són gens avorrides. Més encara, si del que es tractava és de parlar en llatí!

| View | Upload your own

(Nota: cal tenir els altaveus "on". I si voleu més exemples podeu veure'ls aquí.)
July 10, 2008
«Fra Oriente e Occidente»: literatura, algunes notes prèvies
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Deixeu que prengui la feliç expressió del gran Mazzarino com a punt de partença: de les grans valls de Mesopotàmia i de la conca del Nil sorgiren uns corrents culturals que progressaren en direcció oest fins abastar tot el Vell Continent (i que es trasvassaren fins a les Amèriques). Fou aquí on les civilitzacions se succeïren, es fongueren, tornaren a rebrotar i s'estengueren pel Mediterrani, el «Mar Nostre». Entre la sumèria Urduk, la caldea Ur, Tebes «la de cent portes», Atenes, Alexandria, Roma i els extrems occidentals d'Europa... el camí és llarg però la continuïtat sembla que ve arrenglerada amb contínues fites històriques. I si el Pròxim Orient sembla haver estat el primer bressol de la nostra civilització... ¿fins a quin punt ho és també de les nostres literatures?

És allí que neixen uns tipus d'escriptura que, per evolució directa, acabaran essent els nostres. Allí neixen les primeres dades d'una cronologia que mira d’assolir exactesa i comprensivitat, codificacions de lleis rudimentàries, fins un art i un concepte de la vida que ens resulten propers.

Fons i forma es compenetren mútuament. I és que sense un sistema d'escriptura clara no es pot concebre un pensament lògic (menys encara, artísticoliterari). Creat l'alfabet —l'assiri, l'assiri-caldeu, l'egipci i sobretot, el més pràctic, el fenici— sorgeix la necessitat de deixar constància de les gestes dels homes, de llurs llegendes i llurs tradicions, d'expressar llurs somnis i els més bells pensaments en un llenguatge escrit i transmissible a les futures generacions.

Grècia recollí i valorà, tot imprimint-hi el segell més genial que mai hagi pogut crear una civilització (i per això l’anomenem «Grècia clàssica»), tota aquella aportació cultural i literària assolint un harmoniós conjunt que, mercès a la seva literatura, es va anar transmentent fins els nostres dies. En la literatura grega es troben, doncs, normes i motllos precedents que serviran de model a Roma primer i, finalment, a totes les literatures posteriors que hagin volgut deixar constància del que els pobles han arribat a ésser i conquerir espiritualment.
July 07, 2008
Literatura universal?
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Lluny de mi la polèmica o l'afany per quedar per damunt dels altres: μήτε μοι μέλι μήτε μέλισσα —diu Safo (fr. 167 V.). No entro a fer safareig per les queixes del professorat català per les PAU de Llatí d'enguany: els blogs de l'Associació de professors de clàssiques o el de Sebastià Giralt ja ho han assenyalat (aquest segon inclou una còpia de l'examen i suposo que cadascú podrà jutjar si s'escau al nivell de llatí d'un alumne amb dos cursos de tres hores setmanals, que és el que a Catalunya tenim legislat), fins i tot hi ha alguna carta al diari prou eloqüent. La situació no m'acaba de fer goig. Amb la implantació de la Loe a Catalunya, els IES on només hi hagi un professor de clàssiques no poden impartir la Cultura clàssica a 3r, el Llatí de 4t, el Grec i el Llatí de Batxillerat si no és traspassant unes hores d'escreix a altres professors o eliminant el Grec del Batxillerat. Convendria que no passi desapercebut que la normativa per al curs 2008-09 permet que la Cultura clàssica de 3r perpetuï la inòpia a què ens tenia acostumats la Logse perquè l'assignació mínima per aquesta matèria és de 35 hores (apartat 12.16.1). Naturalment, en la Literatura universal, ni pensar-hi. De fet, les lectures prescriptives fins al 2010 són: Bédier, Akhmàtova, Shakespeare, Goethe, Flaubert i Kafka. Per què no s'esmenta cap autor clàssic grec o romà? Quins criteris s'han fet servir per a establir aquest canon? Qui ha estat consultat —si és que s'ha de consultar algú? (Aquí hi ha un blog amb llibres potser més encertats.) Dubto que s'equivoqués Josep Vives, prologant la traducció de Joan Crexells, quan va escriure sobre l'Apologia de Sòcrates de Plató que «és, sens dubte, una de les peces més valuoses de tota la literatura universal». (Deixo altres exemples per l'estil, els catalans no maregem la perdiu: abans pau que justícia...) Totes les matèries de batxillerat tenen un coordinador (adjudat per diferents sotscoordinadors): i de la Literatura Universal qui se'n cuida? Vés per on, la literatura grega, que va ser la més universalitzada, de la que han begut totes les altres i que les ha informades... no forma part de les lectures prescriptives. Cal dir res de la literatura bizantina? I de la literatura romana? I de les lletres llatines que s'han conreat en tants països tants segles? I qui sap si, per bé que que les coses funcionin així, algun dia tot acabarà resolent-se feliçment. Costa de creure, però em diu un amic que el següent vídeo sembla demostrar-ho:
July 04, 2008
Anacreontis cupido
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Anacreont, de Jean Léon Gérôme

Endreçant unes dades he rellegit un post anterior sobre el corn d'Amaltea. I m'han vingut al cap uns versos d'Anacreont que són un consol per a tots els qui no destigem més del que ens pertoca:
ἐγὼ δ' οὔτ' ἂν Ἀμαλθίης
βουλοίμην κέρας οὔτ' ἔτεα
πεντέκοντά τε κἀκατὸν
Ταρτησσοῦ βασιλεῦσαι

Per mi, ni el corn d'Amaltea
voldria, ni cent cinquanta
anys regnar a Tartessos.

Fr. 361 PMG
June 28, 2008
«Temple» de Francesc Pané
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

El breu poema que reprodueixo forma part del recull de poemes Flames al jardí, llibre que Francesc Pané va comentar i llegir el desembre passat, en ocasió de la vuitantena trobada de poesia que organitza l'Associació de poetes terrassencs que presideix Francesc Palet i Setó. (Adjunto també l'enllaç a una breu notícia que en va treure el Diari de Terrassa.)

Tot repassant la nuada, hom s'adona ben bé que el poema s'insereix en la més pura tradició mediterrània, ple d'imatges i reminiscències que no passen desapercebudes ni queden a un segon pla: el símil del nou Ulisses, la imatgeria de Riba i Gabriel Ferrater, el mar/la vida, Súnion, l'amor, el retorn a la llar... Per això, com que n'hi ha per tondre una estona, tant de bo llegiu també tot el recull!
Temple

Cansat de mar i rems torno a casa,
amb la sentina plena del vi més dens.
Sobre el pont de la nau la costa és negra
i són de llet lunar els planys d’escuma.
Sobre l’escull es drecen les teves cames,
pedra blanca de Súnion, lliris d’amor.
Retorno emmorenit a casa, al temple
on escandir-te el vi que duc del mar.

(Francesc Pané, Flames al jardí, Lleida 2006, p. 9)
June 19, 2008
Un gran diccionari de mitologia
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Sens dubte, i de llarg, és el millor diccionari de mitologia clàssica que hi ha a l'abast, no només per al gran públic, sinó també per a l'estudiós exigent i amb perspectives de recerca. Això no s'ha escrit ara, sinó que és doctrina que té més de mig segle de vigència. Ho podeu comprovar consultant l'oracle Google sobre aquest il·lustre professor i la seva obra que arreu són posats en la primera línia de la bibliografia. Sí, el Diccionari de mitologia de Pierre Grimal acaba de veure la llum en català i felicito molt efusivament els seus torsimanys: Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí s'hi han esmerat, i molt, a fer-ho bé. Més encara: ha estat un foll encert per part d'Edicions 1984 haver-se empescat a publicar aquest gran thesaurus dels mites. La seva consulta i maneig —afegiré— són molt millors que no l'edició castellana(publicada a Labor l'any 1965 i reimpresa a Paidos des del 1981): en primer lloc perquè la traducció s'ha fet respecte l'edició més actualitzada (la del 2001, que fou l'última), cosa que li confereix un valor molt més solvent i científic; però també perquè la maquetació del text és molt més esponjada, més agradable a la lectura. (Si no vaig errat, el tipus de font (també per al grec) és Gentium, un dels més moderns i millors que hi ha avui dia.)

Ja m'ho va dir, mig de passada —jo no m'ho acabava de creure al principi i em sembla que li ho vaig fer repetir— la Montserrat Franquesa durant el fòrum Auriga a Lleida la passada tardor: «estem treballant com a bojos en una empresa gairebé inimaginable, pensa que estem traduint el Grimal al català! I quan surti serà una bomba». Talment ha estat. De fet la notícia és molt ben recollida a Vilaweb (en la que s'han basat Seu Digitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i els blogs de la Societat Catalana de Ciència ficció, de l'IES de Cubelles, Pols d'estels i, naturalment, Els dies de Dèdal, entre altres) que en destaca la seva aportació a la normalització de l'onomàstica del corpus mitològic en català (una primera aportació que ja es va fer amb el Diccionari de mitologia clàssica publicat per l'Enciclopèdia catalana) i també el fet que Edicions 1984 ja havia publicat dos llibres més d'aquest professor de la Sorbona tan polígraf com llaminer: Mitologia grega (traduït també per Joaquim Gestí) i El segle d'August.

Publicar una traduccció en català (o en qualsevol llengua) d'aquests grans llibres suposa el mèrit d'incorporar una gran obra, una eina de consulta i estudi indispensable, a la normalitat cultural del país. Té el mèrit de fer pujar el nivell cultural un esglaó més. No es tracta només de fer-ho més assequible a qui vulgui conrear els estudis clàssics sinó de pensar en la gran majoria de la població o en aquells que s'apropen a les disciplines d'Humanitats amb garanties de rigor, cercant una font de reconegudíssima solvència.

—Com treballen els de clàssiques?
—Consulta amb una mica d'esma del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i fes-ho extensiu a les altres disciplines. Sabràs el que és bo de veritat. T'adonaràs del que és conjuminar la metodologia de recerca més rigorosa amb una redacció planera i agradable, atractiva fins al punt d'enganxar-t'hi hores i hores. Aquí no es tracta de badoquejar ni d'anar amb un aire atònitament satisfet. No hi ha necessitat de ser indulgent. Davant de Pierre Grimal, sisplau, treieu-vos el barret. No som els mateixos abans que després de llegir unes entrades del seu Diccionari o de qualsevol llibre seu.

Hauré de suposar, doncs, que les biblioteques n'aniran plenes d'aquest vademècum, no només les universitàries, sinó les biblioteques dels barris, escoles i instituts. Si es tractava d'apostar per algun llibre indispensable a la cultura catalana, aquest hi té cabuda amb tots els drets.

Nota 25.06.08: demà per la tarda es fa una presentació d'aquesta traducció a la llibreria Alibri (antiga llibreria Herder). Invitació.
June 14, 2008
Robert Graves o "de la poesia a la mitologia"
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

La meva tesi és que el llenguatge del mite poètic, normal i usual a l’Europa mediterrània i septentrional de l’antiguitat, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de quals s’originen a l’època paleolítica, i que aquest continua essent el llenguatge de la veritable poesia, “veritable” en el modern sentit nostàlgic de “l’origen immillorable i, de cap manera, no un substitutiu sintètic”. Aquest llenguatge es va corrompre al final del període minoic quan invasors procedents de l’Àsia central varen començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i tornaren a modelar o falsificaren els mites per a justificació del canvis socials. Després arribaren els primers filòsofs grecs, que s’oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava la nova religió de la lògica i, a instància de la seva influència, es va elaborar un llenguatge poètic racional —ara clàssic— en honor del seu patró Apol·lo, i el varen imposar al món com a darrera paraula en relació amb la il·luminació espiritual: opinió que ha prevalgut pràcticamnet des d’aleshores en les escoles i les universitats europees, on ara s’estudien els mites tan sols com a relíquies arcaiques de l’era infantil de la humanitat. (R. Graves, The White Goddess, 1940. Trad. de Joan Callejón)
Aquest paràgraf, del tot programàtic, ha rebut el següent comentari de Joan Callejón: “Graves va molt més enllà (scil. de la recerca històrica, arqueològica i de les religions comparades). Descobreix, per damunt d’aquesta recerca, el valor primigeni i intrínsec de la poesia, considerada com a força sígnica, creadora i mediàtica, que havia mantingut en un principi el contacte entre el braó dels poders originals i entre l’organització gradual de la primitiva consciència antropològica”.
June 11, 2008
Teatre grecollatí 25 anys
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

A tots els grups d'actors
de teatre clàssic juvenil grecollatí.
Amb alguns d'ells he après moltíssim
i de tots en servo un record inesborrable.

És sabut que l'adagi popular atorga als vint-i-cinc anys de casats l'expressió "bodes de plata". No és que l'ITGLS hagi celebrat cap esposori, però s'esdevé que enguany han celebrat un aniversari que potser no havien pas imaginat quan iniciaren un camí fressat per centenars de milers de joves: El Festival europeu juvenil de teatre grecollatí. Qualsevol que estigui dins l'òrbita de les clàssiques ha vist --o ha sentit parlar-- d'aquest festival, crec que no és necessària cap presentació ni cap recomanació perquè jo mateix m'hi he vist implicat: 'mensura in rebus omnibus optimast'.

Amb tot, com que s'ha publicat un llibre que trobareu disponible en PDF en línia, em plau donar-ne notícia des del web www.culturaclassica.com on també el poso al vostre abast . Veureu que hi ha un assortit de fotografies prou reeixit i, també, el programa complet de totes les representacions teatrals que s'han dut a terme durant la seva història. És una molt bona eina que serà d'ajut inestimable per a la història de l'educació i del món clàssic en general, no ho dubto pas. De moment els felicito per aquest feliç aniversari: per molts anys!
June 01, 2008
Mite i realitat
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Al bon amic Josep Català

En poques ocasions hom podrà trobar una reflexió més sana, creativa, coherent, irònica i assenyada de la mitologia clàssica que no sigui en el llibret d'Espriu, Les roques, el mar, el blau. Fixeu-vos, sinó, com el mite i la realitat en aquesta coneguda anècdota es donen fidelment la mà. El mite ja no és fruit de la imaginació sinó de l'experiència, de la història, de la vida. El mite ja no és fantasia (i la literatura tampoc). Però mai no havia imaginat que això fos així. Sembla, doncs, que la història mítica, de tan real com arriba a ser, també contradiu o qüestiona la nostra existència. Proveu-ho llegint aquest exemple:

ÍCARUS
Salvador Espriu

“Cal que ens escapem d’aquí, cel enllà”, va dir el pare. “He estudiat molt bé el vol de les àguiles i he aconseguit de construir dos parells d’ales, l’un per a mi i l’altre per a tu. He intentat de reproduir la perfectíssima estructura òssia i muscular de les dels ocells i els seus moviments, d’una complexitat que no ets prou madur per a entendre. Però procura almenys d’aprendre com es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així”. I les lliçons varen durar diversos dies. “Bé, avui a arriscar-nos”, va decidir el pare. “Jo traçaré el camí i tu em seguiràs. Però ets més atrevit que intel·ligent. Recorda que aquests apèndixs, encara que molt treballats i no gens simples, són al capdavall, i sobretot a les juntures, de cera. No disposava, en la nostra condició de presoners, de materials més adequats, no podia triar. Tinc moltes idees, però no m’és permès d’assajar-les, em falta pràctica. Tanmateix, si en llançar-te a l’espai comences a bogejar i puges més del compte, el sol et fondrà de seguida el gruix de la substància, cauràs al mar i t’hi negaràs, perquè em serà impossible d’auxiliar-te. Temo que hem nascut més de quatre mil·lenaris abans d’hora”, medità el savi. “Però conquistar la llibertat comporta un pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos”. “I amunt!” , guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. “Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals”, va sospirar el bon pare. I tothom coneix el diferent resultat de la doble aventura.

Jacob Peter Gowy (ca. 1632- ca. 1661): La caiguda d'Ícar
May 24, 2008
Ut pictura litterae Christianorum
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Dedicat a la Mònica Miró

Els autors cristians aprofitaren els motlles clàssics per a difondre i dotar de vida culta llur evangeli. Això s'esdevingué en literatura i en tot el que els convingué. Potser només se'n salva l'estil personalíssim de les Confessions de sant Agustí. Però, per la resta, fins i tot l'apologètica no s'allunya de l'estil dialogat i erístic de Plató. Com sigui, em sembla que si llegim el següent comentari de Joan Fuster parlant de pintura i extret d’una col·leció d’assaigs que hauria de ser lectura obligada en l’assignatura d’Història de l’Art per a tots els estudiants d’Humanitats, no resultarà pas difícil de fer la transposició “ut pictura litterae Christianorum”:
La bellesa mai no fou una aspiració del pintor cristià. Ell pinta el que “creu”, i serà a través de la creença que podrà acostar-se a la bellesa –a la bellesa com ell l'entén: a Déu. Pinta la seva “creença”, i el món visible, el món-vel, té un abast de signe o de petja del món sobrenatural. Repeteixo que no importen les excepcions que, com tota regla, admetria aquesta afirmació –excepcions més aparents que reals–: perquè no és que en cada cas concret l'artista es trobi pressionat pel seu personal sentiment religiós sinó que el sentiment religiós, en si, encastat en l'esperit col·lectiu, pressiona l'estil total de l'època, innerva l'entera morfologia de l'art. I això s'esdevé encara quan la pintura té un tema profà: en part, els temes profans participen del mateix caràcter sacral; la religiositat comuna gravita sobre ells com sobre tot.
Joan Fuster, “Bellesa, creença”, El descrèdit de la realitat (1955)
ΑΓΩΝ: La guerra i la caça com a espais de competició
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

En el món grec existeixen dos àmbits agonals per excel·lència: el camp de batalla i l'arena esportiva. Ambdós estan indissolublement units, ja que l'exercici atlètic no és sinó una preparació per al que és el motor essencial en la societat grega: la guerra, la defensa de la ciutat. I en aquesta societat agonal, que té l'heroi com a model de l'epopeia, la competència és més forta allí on es tracta de guanyar el més alt honor, el camp de batalla. Allí, el fet de morir està col·locat en el centre de l'escenari, en què la joventut, la bellesa i el vigor físic de l'heroi irradien amb fulgor en aquest instant gloriós; allí es dirimeix en atorgar al guerrer difunt les honres degudes i la glòria d'un monument immortal. La caça serà també espai agonal preferent, perquè no és altra cosa sinó un exercici preparatori i una metàfora de combats més singulars, més decisius. Es tracta d'una acció iniciàtica en la qual els joves aprendran les tàctiques del combat, en què s'exercitarà en la imitació d'accions modèliques.
(Guia de l’exposició “Reflexos d’Apol·lo”, Tarragona, MNAT, 2006, p. 12)
May 22, 2008
ΑΓΩΝ: Els models mítics
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Per a la Virginia Carmona,
estudiant il·lusionada en els Jocs Olímpics

És cert: el mite serveix de base per a construir models de comportament socialment aprovats. Déus i herois encarnen la perfecció física i intel·lectual per excel·lència, són portadors d'aquesta aristeia que gairebé és sinònim de “virtut” i llurs accions estan sempre regides per un esperit agonal, fruit de la lluita i l’esforç per tal de superar el proïsme.

Déus com Zeus, Posidó, Atena o Apol·lo reclamen també la seva part de τιμή (honor o estimació) i per això, i en honor seu, se celebren les competicions esportives. Tals són els jocs pítics, olímpics...

Tenim també herois com Aquil·les, el millor dels guerrers que van combatre a Troia, i que va escollir la mort —però també la glòria d'una vida excel·lent—; però també Hèracles, qui amb el seu esforç i habilitat va alliberar el món de calamitats i monstres fins obtenir com a recompensa un lloc a l'Olimp i la fama immortal. Per això els herois també tenen jocs en honor seu, com els jocs ístmics o nemeus.

Estadi de Nemea
May 20, 2008
Beneficis dels ocells a la humanitat
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Πάντα δὲ θνητοῖς ἐστιν ἀφ’ ἡμῶν τῶν ὀρνίθων τὰ μέγιστα.
Πρῶτα μὲν ὥρας φαίνομεν ἡμεῖς ἦρος, χειμῶνος, ὀπώρας·
σπείρειν μέν, ὅταν γέρανος κρώζουσ’ εἰς τὴν Λιβύην μεταχωρῇ·
καὶ πηδάλιον τότε ναυκλήρῳ φράζει κρεμάσαντι καθεύδειν,
εἶτα δ’ Ὀρέστῃ χλαῖναν ὑφαίνειν, ἵνα μὴ ῥιγῶν ἀποδύῃ.
Ἰκτῖνος αὖ μετὰ ταῦτα φανεὶς ἑτέραν ὥραν ἀποφαίνει,
ἡνίκα πεκτεῖν ὥρα προβάτων πόκον ἠρινόν· εἶτα χελιδών,
ὅτε χρὴ χλαῖναν πωλεῖν ἤδη καὶ ληδάριόν τι πρίασθαι.
Ἐσμὲν δ’ ὑμῖν Ἄμμων, Δελφοί, Δωδώνη, Φοῖβος Ἀπόλλων.
Ἐλθόντες γὰρ πρῶτον ἐπ’ ὄρνις οὕτω πρὸς ἅπαντα τρέπεσθε,
πρός τ’ ἐμπορίαν, καὶ πρὸς βιότου κτῆσιν, καὶ πρὸς γάμον ἀνδρός.
Ὄρνιν τε νομίζετε πάνθ’ ὅσαπερ περὶ μαντείας διακρίνει·
φήμη γ’ ὑμῖν ὄρνις ἐστί, πταρμόν τ’ ὄρνιθα καλεῖτε,
ξύμβολον ὄρνιν, φωνὴν ὄρνιν, θεράποντ’ ὄρνιν, ὄνον ὄρνιν.
Ἆρ’ οὐ φανερῶς ἡμεῖς ὑμῖν ἐσμὲν μαντεῖος Ἀπόλλων;

De nosaltres els vénen als mortals els béns més grans. D'entrada, els anunciem la primavera, la tardor, l’hivern. Han de sembrar quan, tot grallant, emigra a l'África la grua. També anuncia al mariner que por penjar el timó i anar a dormir; i, al lladre, que ha de fer-se capa nova, a fi que, per no tremolar, no l’hagi de pispar. A continuació, el milà anuncia una nova estació: és l’hora d'esquilar el velló florit de les ovelles. L'oreneta tot seguir avisa que cal vendre la gruixuda capa per comprar un vestir més fi. Som per a vosaltres els oracles de Dodona, Amon o Delfos, com el mateix déu Apol·lo. Adreceu-vos a un ocell amb toca mena de consultes, siguin de comerç, adquisició de béns o noces. Pel que fa als auguris, tot senyal jutgeu que és un ocell: un rumor, un esternut, l’anomeneu ocell, dieu que és ocell una trobada, veu, criar o... ase. No queda ja ben clar que som per a vosaltres com l’endeví Apol·lo?

Aristòfanes, Ocells (vv. 708-722), Barcelona, Institut del Teatre, 2002. Traducció de Cristián Carandell.
May 12, 2008
Sobre la veritat en Tucídides i paraules amb un sentit nou
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Un deixeble dels sofistes com era Tucídides descriu les conseqüències morals de la guerra del Peloponnès (III, 82-3) d'una manera objectiva i clara, observant com en són de volubles el significat de les paraules per l'ús que se'n vol fer. El passatge convé que sigui llegit a poc a poc perquè les connexions amb el que avui està passant en molts àmbits són més que evidents:
"Fins canviaren, per justificar llurs actes, el sentit ordinari de les paraules. L'audàcia irreflexiva era considerada coratge de camarada lleial, la vacil·lació prudent, excusa de covard, el seny, màscara d'un pobre home, i una intel·ligència completa, una completa incapacitat d'acció. L'impuls cec esdevingué la qualitat distintiva d'un home, i la precaució contra l'adversari, bella excusa per a defugir el perill. L'irascible era sempre objecte de confiança, i el seu contradictor, sospitós. El qui feia un complot amb èxit, era intel·ligent, i el qui n'havia descobert un, més hàbil encara. En canvi, el qui prenia mesures per no haver de recórrer a aquests procediments, treballava per desfer el partit i era un mort de por davant dels seus adversaris. En fi, era aplaudit el qui s'anticipava a un altre a fer una mala acció o el que l'hi atiava si no en tenia idea." Tucídides, Història de la Guerra del Peloponnès (trad. de Jaume Berenguer). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1955, pp. 57-60.
May 08, 2008
Gòrgias: existir i persuadir
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

De fa un temps penso en un article de Jacqueline de Romilly, Gorgias et le pouvoir de la poésie mentre llegia uns comentaris que em fa arribar l'amiga Beatriz Hernáez i que ajuden a veure com els sofistes conjugaven la seva ideologia relativista (i utilitatrista) amb el poder de la paraula. Aquests són alguns dels seus paràgrafs, crec que encertats:

Gorgias és famós per un fragment del seu Sobre tractat el no ser (o Sobre la naturalesa). En disposa en ordre a tres coses capitals: “primera, que res no existeix; segona, que encara que existeixi, és incomprensible per a l'home, i tercera, que encara que sigui comprensible, certament és incomunicable i inexplicable al veí". És un pas del relativisme al nihilisme, malgrat l’opinió de Marrou: “Això és magnificar deliberadament l’abast dels textos, que han de ser interpretats, ben al contrari, en llur sentit més superficial: ni Protàgoras ni Gòrgias pretenen aclarir una doctrina, sinó simplement formular regles d’ordre pràctica; no ensenyen als seus alumnes cap veritat sobre l’ésser o sobre l’home, sinó només la facultat de tenir sempre raó, en qualsevol circumstància”. I així, la retòrica gorgiana resideix en el concepte de persuasió, que combina dues teories, la de l'engany, il·lusió o seducció de la poesia, apáte, i la de l'eloqüència com a persuasió, peithó. La poesia i la paraula, per a Gorgias pot generar una certa alteració anímica, una transposició que és preferible a la normalitat. Ell diu: “el qui enganya és més just que aquell que no enganya, i l'enganyat és més savi que el no enganyat”. El poder de la paraula s'assimila al dels fàrmacs administrats per la medicina: "doncs així com uns dels remeis expulsen del cos uns humors i altres d'altres, i uns calmen la malaltia i d'altres la vida, així també, de les paraules, les unes van a afligir, d'altres van a alegrar, d'altres van a espantar, d'altres van a transportar els oients cap al valor i d'altres, amb certa dolenta persuasió van a remeiar i van a encantar l’esperit". Engany i persuasió, constitueixen la força del lógos, la seva capacitat d’atreure l'ànima cap a l'acció. De Gòrgias es conserven dos discursos fonamentals, la Defensa de Palamedes i l’Encomi d’Hèlena, en els quals es pot veure un estil que funciona amb les antítesis típiques del discurs de l’època, juga amb l’ús de sentències i recorre a la repetició, conrea la tècnica dels períodes, la tècnica de la repetició d’unitats mètriques, rítmiques, i mobilitza tots els recursos de la tradició --inclosa la poesia-- que intenta naturalitzar dins de la prosa per fer més eficaç i més poderós el discurs.

Creta, març 2008
May 05, 2008
Sofistes i humanisme
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Resulta per mi molt dur el que em comunica Leila Barenboim sobre una interpretació "reduïda", parcial, intencionada dels sofistes grecs, i en definitiva de tot l'humanisme, que va fer Ramiro de Maeztu. Ho reprodueixo aquí mateix (la negreta és meva):
“Como así se humanizaba el ideal, el humanismo significó esencialmente la resurrección del criterio de Protágoras, según el cual, el hombre es la medida de todas las cosas. Bueno es lo que al hombre le parece bueno; verdadero, lo que cree verdadero. Bueno es lo que nos gusta; verdadero, lo que nos satisface plenamente. La verdad y el bien abandonan su condición de esencias trascendentales para trocarse en relatividades. Sólo existen con relación al hombre. Humanismo y relativismo son palabras sinónimas.” Cf. Ramiro de Maeztu, El valor de la Hispanidad, Acción española, Madrid 1932,tomo I, núm. 6, pp. 569-571.
May 01, 2008
Tirant lo Blanc: militia amoris
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

A tots els membres valencians
(professors i alumnes) de Chiron.

L'amic Joan Josep Campos Martín m'ha fet arribar uns extractes del tòpic de la militia amoris que es troben en alguns passatges del Tirant i que reprodueixo aquí. (Les pàgines fan referència a l'edició publicada per Eliseu Climent ed., València 2005.)

“- Senyor capità, molt content estic de com començà la cosa, encara que no se com s’acabarà. Ara bé, com a valent cavaller que sou, quan estigueu amb ella tingueu ànim, mostreu-vos coratjós davant donzella que no porta armes ofensives i expresseu-li les vostres passions ardentment. Arriba... amb passos suaus, entraren dins la cambra de la princesa amb l’esperança de la victòria.” (Pàg. 229)

“... Estefania havia estès els seus braços i havia lliurat les armes, encara que digué: «Vés-te’n cruel i amb poc amor, perquè no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat..»”. (Pàg. 332)

“- Na núvia, com esteu que ara no crideu ni dieu res? Em sembla que ja us ha passat el dolor i la pressa de la batalla.” (Pàg. 391).

“Deixem el mal de banda i fem el que cal, que els remeis vindran per si sols: sé que no farem res si no s’hi mescla un poc de força. .... I de la mateixa manera que sou valentíssim i virtuós en el camp [de batalla], cal que ho sigueu també al llit. Aquest camí és el més ràpid per atènyer la cosa desitjada . Si vosaltres en sabeu cap altre de millor, digueu-m’ho.” (Pàg. 398)

“Quan estic en una cruel batalla i tinc un enemic mortal en terra a punt de llevar-li la vida i em demana mercè, el perdone. ... Quan més estalviaré a la meva senyora l’últim dany que a les dones més els plau guardar?”. (Pàg. 405)

“- Tirant, Tirant, mai sereu temut en batalla si en amar dona o donzella no hi mescleu un poquet de força... aneu a la seua cambra i giteu-vos al llit quan ella estiga nua, o en camisa, i feriu valentament perquè entre amics no cal tovalla. Però si no ho feu així, no vull formar part de la vostra batllia, perquè jo sé que molts cavallers, per tenir les mans presses i valentes, han obtingut de les seves enamorades honor glòria i fama.” (Pàg. 405)

“Quan arribaren els metges, li tocaren el pols i li’l trobaren que el tenia molt alterat, perquè esperava entrar en lliça de camp clos amb cavaller jove i dubtava de la perillosa batalla. El metges li aconsellaren que prengués uns pocs canyamons confitats amb un got de malvasia i així podria dormir bé. Ella respongué: - Pense que dormiré ben poc a causa del mal que sent i que encara reposaré menys, perquè segons em sent, crec que cercaré tots els racons del llit.” (Pàg. 444)
April 23, 2008
Amor per la saviesa, amor per la bellesa
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Hölderlin, Sokrates und Alcibiades

«Warum huldigest du, heiliger Sokrates,
Diesem Jünglinge stets? kennest du Grösseres nicht?
Warum siehet mit Liebe,
Wie auf Götter, dein Aug' auf ihn?»

Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste,
Hohe Jugend versteht, wer in die Welt geblickt,
Und es neigen die Weisen
Oft am Ende zu Schönem sich.

«Per què tu, Sòcrates diví, enalteixes
constantment aquest jove? No coneixes res més gran?
Per què amb amor,
igual que als déus, l’esguarda el teu ull?»

Aquell que ha pensat allò més pregon estima allò que és més viu;
l’excelsa joventut l'entén aquell que va contemplar el món,
i es vinclen els savis
sovint, per fi, davant la Bellesa.
No, no vull referir-me a ni al Menó ni al Simposi de Plató... ni a Tucídides II, 40 (φιλοκαλοῦμέν τε γὰρ μετ' εὐτελείας καὶ φιλοσοφοῦμεν ἄνευ μαλακίας) . Els filòsofs, com ara Heidegger, prou s’han aturat a pensar en el vers Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste. Bé, és una manera d’iniciar les seves reflexions, o donar peu a una discussió. Però avui em quedo només en l'amor per la Bellesa, vinclant-me davant seu, esguardant-la com una deessa coronada de clarors, esguardant-la silenciós. Potser algun dia entendrem l'excelsa joventut, tal com havia fet Sòcrates... O, per dir-ho amb Josep Carner, «potser aquesta bellesa sobrenatural és una transgressió de les lleis de la natura, i per això el seu càstig». Cadascú, doncs, pot pensar, si vol, en la seqüència ὕβρις / τίσις.

Abans d'ahir vaig reprendre Mort a Venècia. No sé quants dies tindré el llibre a les mans. Diuen de Thomas Mann que volia entendre aquella novel·la com una traducció en prosa d'aquest poema de Hölderlin. (Com que els maniacofilòlegs no podem estar-nos de la cita pertinent, vaig penjar un estudi sobre Mort a Venècia i Bacants. I com a record, ara ja purament remot, em ve a la memòria una alumna excel·lent, Elisenda Lamana: va fer un treball extraordinari sobre el llibret de Mann, però ja abans, als seus quinze anys, va llegir tota la Commedia dantesca, fins al punt d'afirmar amb un convenciment impertorbable davant de tota la classe, que era el millor llibre que mai havia llegit en la seva vida. I té raó.) Així que pugui, vindrà un llibre de poemes de Segimon Serrallonga, Maig de 1968, que en paraules de Ricard Torrents és, al seu torn, un palimpsest líric d'aquest poema de Hölderlin.

Per avui, només un desig: Bon sant Jordi 2008.

Francesco Hayez (1791-1881), Sokrates und Alkibiades (fresc)
April 08, 2008
APLEC. Reunió de Professors de Clàssiques de Catalunya
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Reprodueixo un email del professor Guillem Cintas que està corrent per la Xarxa. Crec que pot interessar. Ja fa temps que escric sobre el tema i arriba l'hora de deixar les paraules per a passar als fets.
· · · ·

Estimats companys i companyes professors de clàssiques:

Com bé sabeu, fa cosa d’uns dos mesos us vaig enviar un mail amb una sèrie d’idees que van sorgir en un curset que realitzo amb altres companys. Va sorgir la idea d’unir-nos per tal d’actuar amb una sola boca (tot i que pugui tenir cent llengües) i defensar (i defensar-nos) d’una manera més eficient.

Ens trobem en un moment molt important per les nostres matèries. No podem, ni hem de dependre de si l’equip directiu de torn considera que les nostres matèries són importants o no; no podem dependre de no tenir un interlocutor davant l’administració; no podem dependre, en fi, tot i la bona fe, que els professors universitaris ens defensin, ja que la majoria no viuen el nostre dia a dia a les aules dels instituts d’arreu Catalunya.

Així doncs, crec que hem de definir què volem i com ho volem. És per aquest motiu que hem pensat amb una sèrie de gent de fer una reunió el dia 18 d'abril, a les 18 h. a l’Institut Emperador Carles de Barcelona. Hem d’agrair molt gentilment al professor Joan Alberich que ens proporcioni la logística necessària per tal de poder fer la reunió. Hem escollit aquest centre per una raó: es troba al costat de l’Estació de Sants, amb la qual cosa la gent que no som de Barcelona tenim molt més senzill el desplaçament, ja que podem fer-ho en transport públic.

Aquest mail és per fer-vos arribar la convocatòria de reunió i una possible idea de com hauria de ser l’Associació. Crec que quanta més feina portem feta abans de la reunió, més ràpida i profitosa serà.

En primer terme, crec que us haig d’explicar el nom d’aquest document. Veureu que el document Word és "Document APLEC". APLEC són les inicials d’Associació de Professors de Llengües Clàssiques. És el nom que se’ns ha ocorregut. Esperem que sigui del vostre gust! Si no us agrada, sempre podem decidir fer un canvi i adopar-ne un altre.

En la meva opinió (meva i la d’una sèrie de persones que ho hem discutit, tot i que el mail l’enviï jo), crec que l’Associació ha de dur a terme els següents objectius:

a) Ens ha de representar a TOTS els professors de clàssiques de Catalunya, independentment de si som de llatí o de grec o de cultura clàssica, ja que tots juguem el mateix partit.

b) Ha de ser representativa de tot Catalunya i no només de Barcelona ciutat (o rodalies, com a molt), ja que hi ha molts i moltes companys per tot Catalunya que tenen els mateixos problemes que els de la Capital, o encara pitjors a causa de l’escassedat d’alumnes.

c) Hem de ser els més possibles. Només una Associació que representi el major nombre possible d’integrants del professorat de clàssiques pot tenir la força necessària a l’hora de parlar en nom d’un col·lectiu. Si som 15 persones, dins d’un col·lectiu de 600, no se’ns farà cas… I tots sabem el que això significa.

d) Hem de ser membres del cos de Professors d’Institut de Clàssiques. No vol dir que no acceptem socis que siguin professors universitaris o gent relacionada amb el món de les clàssiques. Però, lògicament, hem de ser nosaltres mateixos qui fem l’anàlisi dels problemes i nosaltres mateixos a buscar solucions. Això vol dir que els membres amb dret a vot han de ser persones lligades al món de l’educació (inspectors, catedràtics, professors numeraris, interins, substituts…).

e) Hem de tenir un caràcter transversal. Que intentem defensar els interessos del col·lectiu de professors de clàssiques no vol dir que no tinguem contactes amb els professors universitaris de llatí i grec o amb professionals d’altres àmbits. Quantes més adhesions i suport puguem recollir, millor per a la nostra causa.

f) Hem de lluitar pels interessos de TOT el col·lectiu. Això inclou lluitar pels companys i companyes interins i substituts. A vegades ens oblidem d’ells… I hem de recordar que els que hores d’ara som funcionaris, hem sigut interins i substituts no fa tant (en el meu cas, fins fa 8 mesos).

Aquests són els objectius que hauria de tenir l’Associació, en la meva modesta opinió. No sé si me n’he deixat algun, o si vosaltres en canviaríeu algun altre.

Respecte a com hauria de ser l’organització de l’Associació, crec que hauria d’haver-hi una comissió gestora formada per 8 persones. Per què vuit? Ben fàcil: dues per cadascuna de les províncies de Catalunya. D’entre aquestes 8 persones hauria de sortir un/a President, un Secretari i un Tresorer. La resta de càrrecs serien els de vocals de la Junta. Al seu torn, els dos membres de cada província serien el President i el Secretari de la Junta Provincial. Explicat d’una altra manera: cada província tindrà una comissió formada per 2 persones (un president i un secretari), per tal de tenir la major proximitat possible amb vosaltres i amb els vostres (que també són nostres) problemes. Aquestes dues persones formaran part d’una executiva autonòmica (d’aquí surt el número 8 de membres que deia), que són els que haurien de gestionar i coordinar totes les accions.

Tots aquests càrrecs comporten uns drets i unes obligacions. Com que no tothom té el temps ni les forces per estar molt de temps, pensem que els càrrecs haurien de ser de 2 anys, per tal que ningú es cremès. Tembé creiem que el càrrec de president autonòmic hauria de ser rotatori. Això vol dir que si una persona de Tarragona ha sigut president 2 anys, fins que no hagin sigut president persones de la resta de províncies no pot tornar a ser President. Creiem que d’aquesta manera assegurem la major representativitat a tots els territoris.

Com ja he dit, els càrrecs tindrien una durada de 2 anys. En aquell moment, s’hauria de celebrar una assemblea per tal d’escollir els nous càrrecs. Les persones amb dret a vot haurien de ser professors de clàssiques d’institut en actiu (aquí s’inclou la gent que es trobi de baixa i el professorat que sigui substitut dins de les llistes de la Generalitat).

L’assemblea hauria de ser de caràcter anual. NO vol dir que no ens poguem reunir més cops tots, sinó que com a mínim un cop a l’any ens hem de reunir. L’assemblea ha de tenir dret a decidir qüestions com:

a) Quotes de socis.
b) Política de l’Associació.
c) Reprobació i elecció dels càrrecs.
d) Ha de ser l’òrgan sobirà. El president s’ha de posar a disposició de l’Assemblea cada cop que aquesta ho cregui convenient. En altres paraules: el president mai podrà prendre decisions estratègiques sense el consentiment de l'Assemblea.

Crec que aquests han de ser els eixos bàsics d’una futura Associació. Ara bé, caldria que ens reuníssim tots i en parléssim. Segur que hi ha d’altres formes i altres objectius. Parlem-ne! Sincerament veig que hi ha gent molt engrescada i que podria fer grans coses. Reunim-nos tots un dia i tirem endavant aquesta idea. Però per endegar un projecte, necessitem ser molts. Compto amb vosaltres.

Nota, 11 d'abril: mireu sisplau el blog http://www.apleccat.blogspot.com.

(adreça email: guillemcintas@hotmail.com)
April 01, 2008
Les històries que les paraules amaguen
» ‎ ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Aquest és el títol d'un llibre que podríem qualificar de "filologicoanecdòtic" i, abans de comentar qualsevol altra cosa, hem de reconèixer a l'autor que ha reeixit en el seu objectiu principal: posar a l'abast del lector mitjà l'origen i història de seixanta paraules, ben vives, d'ús corrent i d'origen potser del tot inesperat. Que "salari" era la part de sal (llatí salis) que pertocava a un legionari ο que "àtom" ve del grec τέμνω, resulta tan obvi per als de clàssiques com novedós per al públic en general. (I no diguem res de la paraula idiota que amaga ben bé un contrasentit.)

Si ho entomem des del punt de l'etimologia, a hores d'ara penso que poca cosa podem fer —ni per la força ni per mitjans de seducció— per a resituar els coneixements i els estudis clàssics a una ombra del que hi ha per Europa, com Alemanya o Itàlia: contra l'analfabetisme (que es podria qualificar d'obsessiu per part d'alguns representants culturals i/o educatius) d'aquesta banda dels Pirineus ja fa decennis que ens esforcem debades.

Però, a més a més, resulta curiós que el llibre vingui d'una persona formada en Ciències Químiques i que treballa en l'àmbit de la comunic

Blogs en Χείρων·Chiron » ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Feeds

ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ