Pergamon

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Martí Duran, José Maroto, Miguel Ángel Gª Mercado i Jeroni Rubió:
Cultura clàssica. ESO.
Barcelona, ed. Casals, 2007.

El llibre que presentem és fruit d’una estreta col·laboració i, a la vegada, d’una madura experiència docent en la matèria per part dels seus autors. Dividit en dotze unitats didàctiques, cadascuna desgrana els continguts propis del programa oficial als quals s’afegeixen uns monogràfics de gran interès i amenitat (Pompeia i Herculà, la guerra de Troia, el dret romà, la dona, l’etimologia, la Biblioteca d’Alexandria…). Cada unitat incorpora també dos apartats més: “l’empremta del passat” i “deixem parlar els clàssics”. En “l’empremta del passat” se’ns detallen els sistemes polítics de l’antiguitat, la moneda, els espectacles de masses, els noms de persona, els Jocs Olímpics, la vigència de la medicina antiga… tot un seguit d’aspectes, per tant, que per la seva vigència no poden restar ignorats. La importància, mai declinada, dels temes clàssics en el cinema és motiu també de tres suplements en diferents unitats. L’apartat “deixem parlar els clàssics” incorpora una exquisida antologia de textos molt ben traduïts i amb pautes per a relacionar-los amb la realitat dels alumnes: passatges d’historiadors (Heròdot i Cèsar), reflexions de Sèneca sobre l’esclavatge, el diàleg que manté Sòcrates amb Protàgoras sobre l’educació, l’origen de la llengua, el mite d’Èdip, Aristòtil parlant de la bellesa i la imitació, exemples selectes de lírics arcaics, el meravellós mite de la caverna de Plató, la sàtira de Juvenal… Un món magníficament presentat als joves del segle XXI que aniran descobrint, assaborint i treballant amb un seguit d’activitats i exercicis perfectament pautats, que també preveuen activitats de reforç. El llibre, per tant, ens sembla del tot aconsellable en aquesta nova etapa educativa de l’Educació Secundària, vist el seu òptim nivell científic i l’excel·lent formulació didàctica, fets que permetran assolir perfectament els seus objectius.

Ramon Torné Texidó

Maria Rosa Llabrés, Robert Graves i el món clàssic. Lleonard Muntaner, editor. Llibres de la nostra terra, 70. Palma, 2006. Premi ciutat de Palma de Crítica literària.

Maria Rosa Llabrés ha rebut recentment el premi literari Ciutat de Palma de Crítica Literària, el Camilo José Cela 2008, en la seva primera edició, pel seu llibre Robert Graves i el món clàssic (Lleonard Muntaner, editor). Un premi encertat perquè és el primer llibre que estudia a fons la presència de les fonts grecollatines en la dilatada obra de l'escriptor anglès resident a Deià (Mallorca).

La mallorquina Maria Rosa Llabrés és una bona coneixedora del món clàssic i alhora de l'extensa obra de Robert Graves i això li ha permès fer un estudi de conjunt, no sols de les ben conegudes novel·les històriques (Jo Claudi i Claudi, el déu) sinó de tota la seva vasta producció (narrativa, estudis erudits, articles i particularment poesia). A més, la sensibilitat poètica de Maria Rosa Llabrés ha enriquit extraordinàriament aquest llibre.

És tot un encert de l'autora l'haver ordenat el seu treball per obres ja que això permet al lector familiaritzar-se amb el mètode i tècniques de Robert Graves en cadascun dels seus llibres i l'ajuda a comprendre les claus exegètiques de la seva obra, anant seguint el rastre de les fonts grecollatines en què s'inspirà i conformà el seu imaginari.  

Robert Graves, tot i haver estat un autor criticat i poc considerat en el món de la filologia clàssica, ha resultat ser un autor original i universal, un clàssic del segle xx que ha contribuït a la difusió de la cultura grecoromana.

Vegeu a El fil de les clàssiques "Premi ciutat de Palma de Crítica Literària. Robert Graves i el món clàssic, de Maria Rosa Llabrés. Palma, 2006.

Negrete, Javier: Señores del Olimpo. Ed. Minotauro. Barcelona, 2006. 364 pág. Premio Minotauro 2006.

“El título Señores del Olimpo”, según explicó Javier Negrete, “se debe a que en mi novela no hay un solo señor, Zeus, sino que narro la lucha entre padres e hijos, entre los dioses. Es la lucha por el poder, la lucha por el dominio del Olimpo, donde habitan los dioses griegos, y lugar donde Zeus es el jefe, pero que ve como aparecen una serie de criaturas, como Tifón, que ponen este universo en peligro, y todo esto mezclado con cambios, hacen que Zeus y el resto de dioses se encuentren en dificultades”. Para el ganador del tercer Premio Minotauro, los Dioses Griegos son criaturas fascinantes: poderosos, infantiles, ególatras, egoístas “y por eso, me encantan”. (extraído de aquí).

El clima está cambiando y son muchos los que lo achacan a la impiedad de los hombres, protegidos de Zeus. Pero el rey de los dioses, se enfrenta a sus propios problemas. Los gigantes amenazan con marchar desde el lejano Norte sobre las tierras de los humanos. Éstos, cada vez más numerosos, ponen en peligro la existencia de sátiros, centauros y otras razas antiguas a las que hostigan en sus bosques ancestrales. Por si las intrigas y rencillas entre los mismos dioses fueran pocas, una criatura llamada Tifón, que asegura ser hijo de Cronos, amenaza con convertirse en el nuevo señor del Olimpo.

Como antes que él hicieran Robert Graves, Mary Renault o Valerio Manfredi, Javier Negrete se ha adentrado en el fecundo terreno de la mitología griega y engarza los mitos para crear una novela que es la suma de multitud de registros, desde la narración de aventuras al relato de un viaje a un mundo nebuloso y arcaico en el que los hombres coexistían con los dioses y se veían arrastrados por sus intrigas, sus odios y sus devaneos amorosos. (Texto de la contraportada)

Mi comentario aquí

Estas Navidades, los Reyes Magos dejaron a mi hija mayor dos libros de lectura sobre mitología griega. Estos fueron: Jasón y los Argonautas de Magalí WIÉNER y Agamenón y la guerra de Troya de Anne-Catherine VIVET-RÉMY. Ambos están editados en ED. AKAL (en castellano) traducción del original en francés de la ED. RETZ de PARÍS.

También pertenecen a esta colección: Julio César y la guerra de las Galias; Los viajes de Ulises; Teseo y el Minotauro; Los Trabajos de Hercules; Edipo; Romulo y Remo;De Zeus a Apolo.

Su lectura es amena, adecuada a los chavales jóvenes (mi hija sólo tiene nueve años), puesto que en ningún momento llega a ser, podría decir "infantil". Y lo más interesante: la lectura se ve complementada con unos juegos en los que lector debe poner a prueba su capacidad de comprensión lectura. Interesantes para nuestros alumnos de Cultura Clásica. O al menos yo lo veo así.